|
Barroc
Humanisme
Il·lustració
Modernisme
Neoclassicisme
Noucentisme
Renaixement
Renaixença
Romanticisme
|
Romanticisme
Moviment literari. Aparegué a Alemanya i a la Gran
Bretanya al final del segle XVIII, s’estengué per
Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe
dels grans canvis econòmics, socials i polítics
produïts per la revolució industrial, replantejà
tots els esquemes vigents.
La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels
grups privilegiats, l’activitat editorial augmentà
amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió
i, per tant, l’escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge
privat, l’administració pública o les rendes
familiars, pogué convertir-se en un veritable professional.
Abandonà els salons exquisits de l’aristocràcia,
transformà el model d’universitat, es reuní,
més que en el clos de les acadèmies, en ateneus
i liceus, organitzà tertúlies als cafès,
a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc.
Aquest nou escriptor, sensible a les fluctuacions de l’opinió
pública, posà tot els seu èmfasi en
un mot: la Llibertat. «Libertad en literatura —escriví
Larra—, como en las artes, como en la industria, como en
el comercio, como en la conciencia. He aquí la divisa
de la época»; «le Romantisme —afegí
Victor Hugo— n’est que le Libéralisme en littérature».
Així, adoptà posicions ideològiques
que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits.
El primer, conservador, confessional i monàrquic,
tipificà el període anterior al 1830 i projectà
les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon,
liberal, irreligiós, republicà i, en certs
casos, revolucionari, tipificà el posterior a aquella
data i les projectà sobre el futur.
L’un i l’altre, però, oposaren, a la imitatio clàssica,
la imaginació creadora i l’originalitat; incorporaren,
al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc
(Hugo); exploraren no la realitat percebuda pels sentits,
sinó la realitat interior i, a través d’aquesta,
buscaren la Realitat Absoluta (Novalis) i, per tant, treballaren,
ja, en alguns casos, amb «somnis i visions»
(Blake). I, fidels a aquests principis, propugnaren una
forma fragmentada, nerviosa, suggerent: hipèrboles
i antítesis plenes de violència, adjectivació
«patètica» o «malencònica»,
esclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves
provatures estròfiques, canvis estròfics i
mètrics dins una mateixa composició, barreja
de prosa i vers, apunts del poema en prosa (A. Bertrand),
etc.
En terres catalanes, els primers símptomes d’un
canvi social i literari aparegueren cap al tombant dels
segles XVIII-XIX, alhora, en llengua castellana i en llengua
catalana. El Diario de Barcelona, per exemple, publicà
en castellà textos originals —o traduïts— que,
segons Guillem Díaz-Plaja, «són plens
de regust romàntic» (per exemple, la imitació
de Las noches lúgubres, feta per un «Catalán
melancólico», etc.). A més, es van representar
i publicar versions d’obres com Misantropía y arrepentimiento,
d’August von Kotzebue, etc.
Pel que fa al món de llengua catalana, el baró
de Maldà mostrà algunes actituds i féu
algunes descripcions de paisatge relativament pròximes
a les preromàntiques. I el comte d’Ayamans adaptà
Cadalso i compongué poemes en la mateixa direcció.
En els primers decennis del XIX, aquests símptomes
s’anaren definint a poc a poc. Entre 1800 i 1833, alguns
editors com Alzine, a Perpinyà, Cabrerizo, a València,
i Bergnes de las Casas, a Barcelona, publicaren els autors
romàntics més importants: Chateaubriand, Lord
Byron, Walter Scott, Manzoni, etc. Entre el novembre del
1823 i l’abril de 1824, sortí a Barcelona una revista,
El Europeo, que constitueix la primera manifestació
militant i coherent del moviment. «El carácter
principal del estilo romántico propiamente dicho
—hi diu un dels redactors, Luigi Monteggia— consiste en
un colorido sencillo, melancólico,sentimental, que
más interesa al ánimo que a la fantasía».
I afegeix: «Quien haya leído El corsario y
El peregrino, de Lord Byron; el Atala y el Renato, de Chateaubriand;
el Carmañola, de Manzoni; María Stuard, de
Schiller, tendrá una idea más adecuada del
estilo romántico de lo que podamos dar nosotros en
abstracto». S’hi afirma que Walter Scott és
«el primer romántico del siglo», s’hi
fa una Análisis de la cuestión agitada entre
románticos y clasicistas, etc.
Finalment, entre 1830/33 i 1840, després d’uns anys
de persecució i dispersió provocades per la
reacció absolutista, es produïren la revolució
burgesa i, alhora, la romàntica. Així, el
1830, Ramon López-Soler publicà Los bandos
de Castilla i la féu precedir d’un pròleg
que ja n’és el veritable manifest. «Libre,
impetuosa, salvaje, por decirlo así —diu—, tan admirable
en el osado vuelo de sus inspiraciones, como sorprendente
en sus sublimes descarríos, puédese afirmar
que la literatura romántica es el intérprete
de aquellas pasiones vagas e indefinidas que, dando al hombre
un sombrío carácter, le impelen hacia la soledad,
donde busca, en el bramido del mar y en el silbido de los
vientos, las imágenes de sus recónditos pesares.»
López-Soler intercalà en el cos de la novel·la
uns versos originals catalans, escrits en metre sàfic,
però netament romàntics: «Astre benigne
de la nit callada, / de mes tristeses consolant figura,
/ de mes vetllades única templança, / pàl·lida
lluna.» La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau,
inserida a El Vapor del 24 d’agost de 1833, fou el primer
poema romàntic en llengua catalana i, a la vegada,
per la identificació que fa de «pàtria»
i «llengua», del poderós moviment de
la Renaixença.
Entre 1833 i 1844, el romanticisme accedí a la vida
pública, transformà l’art i fins i tot els
hàbits de vida, assolí els resultats més
típics. Aleshores, aparegueren les revistes més
interessants (El Vapor, El propagador de la Libertad, La
Palma, etc.); Joan Arolas i Pau Piferrer escriviren els
seus poemes; Antoni Ribot i Fontserè, una preceptiva
literària d’intenció polèmica; Manuel
Milà i Fontanals, la famosa narració poètica
Fasque Nefasque; Jaume Tió i Noè, drames històrics
i llegendaris; Josep M. Quadrado i Joseph Andrew de Covert-Spring,
alguns assaigs d’influència desigual. López-Soler
inicià la novel·la històrica, que fou
conreada per Joan Cortada i Estanislau de K. Vayo, primer,
amb temes trets de la història d’Espanya, i després,
amb d’altres trets de la història del país;
Wenceslau Ayguals d’Izco posà les bases de l’anomenada
novel·la «social»; Abdó Terrades
i Pere Mata n’insinuaren una de nova de tipus, per entendre’ns,
realista.
Aquest romanticisme, plantejat en temes inequívocament
catalans, fou escrit en llengua castellana; ara: algú
ja començà a prendre consciència de
la contradicció que existia entre el contingut i
el públic al qual s’adreçava i la llengua
amb què ho feia. I provà de resoldre-la. Així,
Mata escriví un llarg poema en català a El
Vapor (1836), Joaquim Rubió i Ors començà
a publicar els seus al Diario de Barcelona (1839), etc.
En aquesta època, jove i combativa, es formà
una intel·lectualitat burgesa d’inspiració
liberal i, en molts casos, revolucionària. La marxa
dels fets, però, exiliant o recloent en la clandestinitat,
no en permeté la seva eclosió. Alguns, com
Milà i el seu grup, per influència dels «natzarens»
i, alhora, de certes decepcions personals, renegaren dels
inicis liberals. D’altres, com Ayguals, Ribot i Mata, emigraren
a Madrid o, com Terrades, moriren aviat. I, encara, a l’exili.
Entre 1844 i 1870, el romanticisme conservador, més
o menys tenyit d’elements populars o clàssics, monopolitzà
les nostres lletres. Alguns, com Víctor Balaguer,
insistiren en una literatura que fos també un instrument
de progrés. Hi fracassaren, però. Les polèmiques
que Balaguer sostingué en els anys seixanta no feren
sinó afermar les tesis de Teodor Llorente, al País
Valencià, i de Rubió, al Principat. I, massa
donat a la política activa, emigrà també
a Madrid.
Entre 1844 i 1859, quasi tots els escriptors escriviren
en llengua castellana; els qui ho feren en llengua catalana
actuaren de forma dispersa i descontextualitzada. El 1858,
Antoni de Bofarull aplegà una antologia de Trobadors
nous; l’any següent, Balaguer, una de Trobadors moderns.
Ambdós reculls, l’un més conservador, l’altre
més liberal i populista, liquidaren aquesta primera
etapa en la qual l’escriptor en llengua catalana havia viscut
tancat dins un cercle d’amics que, només molt a poc
a poc, havia vist eixamplar-se.
El 1859 es van fundar els Jocs Florals i, amb aquesta fundació,
conservadora —estèticament i ideològicament—
i, alhora, progressiva —idiomàticament i, en certs
aspectes, socialment, ja que ajudà a difondre la
cultura dins els medis populars, sobretot rurals—, la situació
canvià radicalment. El poeta ja comptà amb
unes publicacions regulars que, de manera directa o indirecta,
n’eren conseqüència —Jochs Florals de Barcelona,
Calendari Català, Lo Gay saber, etc.— i, en definitiva,
pogué establir contacte directe, periòdic
i, per dir-ho d’alguna manera, solemne amb la seva societat.
En aquesta època, Tomàs i Marià Aguiló,
Josep Lluís Pons i Gallarza, Francesc Camprodon,
Francesc Pelagi Briz, Manuel Milà i Fontanals, Víctor
Balaguer, Teodor Llorente i d’altres escriviren els seus
poemes més remarcables. El 1856, Manuel Angelon estrenà
el primer drama llegendari en llengua catalana, La Verge
de les Mercès; el 1857, Pere Gras n’estrenà
el segon, Isabet Besora, la pastoreta; el 1866, Frederic
Soler, amb l’estrena de Les joies de la Roser, incorporà,
com Victor Hugo, el teatre de bulevard al poeticoromàntic.
Per últim, el 1862, Antoni de Bofarull publicà
la primera novel·la històrica en català;
el 1867, Gaietà Vidal i Valenciano, les primeres
novel·les costumistes.
A partir de 1870, el romanticisme entrà en crisi
i hagué de conviure, cada cop de forma més
vacil·lant i defensiva, amb d’altres actituds més
noves i incisives. Tanmateix, Jacint Verdaguer i Àngel
Guimerà, malgrat incorporar algunes de les noves
propostes, són les dues figures més importants
del moviment; Martí Genís i Aguilar, amb les
seves novel·les de costums, preparà el gran
triomf del gènere amb el naturalisme; Emili Vilanova,
Gabriel Maura, Joan Pons i Massaveu i d’altres van fer,
del quadre de costums, una de les creacions més típiques
del segle XIX. El romanticisme català, tardà
en llengua castellana i, encara més, en llengua catalana,
ocupà gran part del segle. Però només
entre 1830 i 1870, de primer d’una manera pura i, despés,
eclèctica, exercí una influència única
i decisiva.
In fieri.
|
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
|
