|
Barroc
Humanisme
Il·lustració
Modernisme
Neoclassicisme
Noucentisme
Renaixement
Renaixença
Romanticisme
|
Renaixença
Nom donat al moviment català de ressorgiment cultural
que s'inicià al Principat a la primera meitat del
segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani
de la literatura catalana.
El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb
la Renaixença (i que possibiliten tant les noves
opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona
amb la revolució industrial, com el moviment romàntic
que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una
difusió progressiva de la consciència de cultura
autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma)
i, en conseqüència, en un increment molt notable
de la producció literària en català
(i, en general, de tot el que configura les particularitats
culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de
la Renaixença (la dignificació de l'idioma
i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen
com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar
la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny
de la cultura.
La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau
"La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment)
com l'origen de la Renaixença, però aquesta
es defineix, més aviat, com un moviment que esclata
com a fruit d'un llarg procés de recuperació
de la decadència literària i civil dels segles
XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns ilÃlustrats
del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot,
Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés
s'accentuà quan, en el primer terç del segle
XIX, l'interès creixent per la història, afavorit
pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència,
entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència
en què es trobaven el prestigi social de l'idioma
i la vitalitat literària catalana en relació
amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament)
de Catalunya. A això respon l'obra (gairebé
tota en castellà, encara, i en gran part històrica
i erudita) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull,
Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López
Soler i Aribau, entre d'altres.
La consciència de la Renaixença, potenciada
per aquesta recuperació de la pròpia història
i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la
de Barcelona), progressà decisivament en la generació
següent, decididament liberal i romàntica en
els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà
amb una relativa normalitat la pròpìa llengua
al servei, a més, d'una producció literària
seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats:
Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà
i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors,
autor d'un dels textos més lúcids del període,
publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.
A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb
el redreçament cultural català i, tot i que
en el seu si es produeix una clara matisació ideològica
que és a la base d'algunes polèmiques culturals,
forma ja un moviment inqüestionable que es fa present
en els òrgans de difusió del país o
en crea de propis, és sostingut per algunes institucions
com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la
Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església
(que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou
els instruments culturals més urgents (com gramàtiques
i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis
mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els
trobadors) i estén la seva projecció més
enllà de l'erudició i la lírica en
un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia,
la ciència, l'art o el dret.
La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí,
en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals
de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement
públic notable, foren reproduïts en molts altres
indrets del país i prengueren el caràcter
d'òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de
Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters
dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda,
un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents
de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament
a la poesia.
El paral·lel renaixement provençal, tot i
ser mancat d'una certa politització que animava el
català, no deixà mai d'explotar-se com una
confirmació dels progressos de la Renaixença.
El moviment, per altra banda, quasi no afectà la
literatura popular (que s'havia anat produint en català
gairebé sense interrupció) i més aviat
fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades,
Anselm Clavé o Frederic Soler), caracteritzats sovint
per una radicalització política, federal i
republicana, que contrastava amb el caràcter progressivament
conservador de la Renaixença. Pel que fa als gèneres
cultes, calgué afavorir?ne la catalanització
d'acord amb el designi renaixentista d'edificar una literatura
nacional. La novel·la, catalana ja pel que fa als
temes, comptà amb una primera obra en català
(L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull) el 1862,
any del primer premi que es dedicava a la narrativa als
Jocs Florals. El teatre (que comptava amb uns gèneres
populars molt vius en català i que no formà
part dels Jocs fins al 1875) estrenà el primer drama
en català (Tal faràs, tal trobaràs,
de Vidal i Valenciano) el 1865. La poesia culta que s'editava
en català des de 1839 (Llàgrimes de viudesa,
de Miquel Anton Martí) coronà el seu procés
amb el prestigi del poema èpic L'Atlàntida,
de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.
Fruit de l'ambient general de la Renaixença i prova
cabdal de la seva eficàcia i la seva oportunitat
fou la plètora d'autors de gran qualitat que es revelaren
al darrer terç del segle XIX vinculats als Jocs Florals,
com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Emili
Vilanova, Narcís Oller, Francesc Pelagi Briz o Josep
Pin i Soler, junt amb crítics com Joan Sardà
o Josep Yxart, alhora que s'hi incorporaven autors fins
aleshores allunyats com Frederic Soler.
Aquesta generació dugué a terme la fundació
o la consolidació dels principals instruments de
difusió de la Renaixença; revistes (La Renaixensa,
Lo Gay Saber, El Calendari Català, La Ilustració
Catalana), editorials (La Protecció Literària,
La Renaixensa, Ilustració Catalana), associacions
(La Jove Catalunya, Associació Catalanista d'Excursions
Científiques, Associació Catalana de Excursions,
Centre Català), etc., a més d'una politització
creixent i matisada del moviment (iniciada, en part, per
Valentí Almirall) i un panorama cultural ja molt
complet.
La Renaixença fou, a més d'una voluntat de
cultura autònoma, una manera peculiar de servir aquest
propòsit: un estil i una temàtica d'arrel
romàntica, uns criteris lingüístics o
bé acadèmics o bé arcaïtzants,
i una actitud liberal i moderada que procedia de la seva
arrel burgesa. En aquesta orientació, la Renaixença
és ja sentenciada cap a 1890 amb els primers signes
de vitalitat de la generació del Modernisme, la qual,
fidel a l'essència de la Renaixença, la serví
amb uns criteris i unes actituds notablement diferents i
amb un sentit estètic profundament renovat.
A Mallorca, l'entrada dels nous corrents començà
cap a 1833 i quallà en la revista La Palma (1840-1841)
de Josep M. Quadrado, la qual introduí el romanticisme,
afavorí la recuperació de textos antics i
establí contactes amb el Principat, tanmateix sense
primar l'ús de la llengua pròpia. La generació
posterior, que cursà estudis a Barcelona, es va comprometre
amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.
Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza,
Jeroni Rosselló, Pere d'Alcàntara Peña
o Miquel Victorià Amer en van ser membres destacats,
des d'una posició conservadora que no va acceptar
l'evolució del moviment cap a ideologies més
compromeses políticament. Cap a finals dels vuitanta,
Miquel del Sants Oliver i el grup de "La Almudaina",
influïts ja per la nova estètica modernista,
acosten Mallorca al moviment reivindicatiu amb plantejaments
més progressistes.
Al País Valencià la Renaixença es
desenvolupà també en tres etapes similars.
La primera, entre 1830 i 1859, es caracteritza per l'entrada
del romanticisme a través d'El Mole, revista liberal,
i pels contactes de Pasqual Pérez, Vicent Boix i
Josep M. Bonilla amb Víctor Balaguer; la segona (1850-1874),
presidida per Teodor Llorente i Lo Rat Penat, presenta un
caràcter marcadament conservador que l'allunya de
les reivindicacions polítiques i la inclina cap a
un cert occitanisme; la tercera (1874-1909), pren una inclinació
progressista, sota la direcció de Constantí
Llombart.
In fieri.
|
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
|
