|
Barroc
Humanisme
Il·lustració
Modernisme
Neoclassicisme
Noucentisme
Renaixement
Renaixença
Romanticisme
|
Renaixement
Moviment intel·lectual i estètic dels segles
xv i xvi basat en la reivindicació (el renaixement)
de la civilització clàssica grecollatina,
que comportà la restitució, interpretació
i anotació dels textos clàssics, l’assimilació
de les idees i els valors que contenen, l’afany d’imitar
els seus models literaris, arquitectònics i figuratius
amb l’ambició de superar-los, l’exaltació
de la dignitat de l’ésser humà i del seu paper
a l’univers i una nova ordenació laica de la societat.
Durant aquest període es produïren també
un conjunt de canvis fonamentals com la introducció
de la impremta, que afavorí la circulació
ràpida i massiva d’obres i idees; les reformes religioses
que s’iniciaren amb Erasme de Rotterdam i Luter i culminaren
amb la Contrareforma catòlica; els descobriments
geogràfics que permeteren eixamplar el món
conegut; la formulació del sistema heliocèntric
per part de Copèrnic.
El Renaixement va tenir el seu centre a Itàlia i
des d’allà es difongué, a ritmes diversos,
arreu d’Europa a través de la presència d’humanistes
o d’artistes italians en ciutats estrangeres, a través
dels viatges d’estudi que els estrangers feren a Itàlia
i a través de la difusió dels escrits dels
humanistes italians i dels escriptors clàssics que
aquests humanistes van descobrir i editar. Al nostre àmbit
també cal tenir presents els cercles catalans instal·lats
a la Itàlia del Renaixement per la vinculació
de Nàpols, Sicília i Sardenya a la Corona
d’Aragó, pel fet que Alfons el Magnànim fixà
la seva residència a Nàpols (1442-1458) i
per l’existència de dos pontífexs valencians,
Calixt IIII (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503), els
dos papes de la família Borja. La preocupació
per l’estudi de les llengües clàssiques, característica
de l’humanisme, no impedí el desenvolupament de les
literatures en llengües vulgars.
La literatura catalana del Renaixement, que abraça
un període que comprèn des dels darrers anys
del segle xv fins al final del XVI, sense trencar amb la
tradició medieval, recuperà alguns dels cànons
estètics i dels models formals del classicisme. La
prosa catalana més valuosa del període són
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557)
de Cristòfor Despuig, tant per l’ús del diàleg,
una forma literària clàssica, com per l’esperit
crític del seu autor. En el terreny de la literatura
d’entreteniment, emergeixen novelle i facècies com
les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides
i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de
mitjan segle XVI. També cal remarcar la narrativa
històrica, representada per les cròniques
de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis,
i la novel·la al·legòrica, representada
per l’Spill de la vida religiosa, obra anònima publicada
el 1515. El millor poeta català del període
fou Pere Serafí. En ell conflueixen les diverses
tendències de la lírica catalana del Renaixement:
l’adaptació al sistema mètric català
d’una nova forma d’estructurar el poema que, amb el seu
sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta
per l’harmonia i l’eufonia, els paràmetres estètics
propis del classicisme; l’adopció d’unes noves estructures
que delaten una gran preocupació per la bellesa formal
—el sonet, l’octava rima, el madrigal petrarquesc i els
tercets encadenats, d’inspiració italiana, o el vers
blanc, l’epístola, l’oda, l’elegia i l’ègloga,
d’imitació clàssica—; la influència
del petrarquisme, a imitació de la lírica
del Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia
d’Ausiàs March i la glossa de refranys i cançons
populars.
En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant
(1573) del prevere mataroní Joan Pujol, pel que suposa
de recuperació del gènere èpic. En
teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25)
de Joan Ferrandis d’Herèdia, representada a les corts
valencianes de Germana de Foix i del seu segon marit el
duc Ferran de Calàbria, i l’obra anònima de
mitjan segle XVI protagonitzada per En Cornei. En l’àmbit
religiós, al costat del manteniment de formes dramàtiques
com els misteris i moralitats d’inspiració medieval,
el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement
una forma nova, l’acte sacramental, en són bons exemples
El castell d’Emaús i L’Església militant del
valencià Joan Timoneda.
In fieri.
|
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
|
