|
Barroc
Humanisme
Il·lustració
Modernisme
Neoclassicisme
Noucentisme
Renaixement
Renaixença
Romanticisme
|
Noucentisme
Noucentisme és d’antuvi un terme degut a la facúndia
d’Eugeni d’Ors. Aquest l’encunya per analogia amb la denominació
que fan dels segles els historiadors d’art italians: Quattrocento,
Cinquecento. I jugant de manera implícita amb l’homofonia
existent en català entre nou, adjectiu contraposat
a vell, i nou, de número 9, l’indicador centesimal
del segle just acabat d’encetar, el 1900. Se’n serveix de
primer, ja des dels inicis del Glosari el 1906, en la seva
forma adjectiva, «noucentista», aplicada a persones,
de la qual aviat en derivarà la substantiva genèrica:
«noucentisme». Tot plegat en un devessall retoricoconceptual
amb vista a designar les expectatives de canvi que, en el
si d’una societat amb consciència d’endarreriment
i amb afany de modernització, s’havien generat arran
del traspàs d’una centúria a l’altra.
Per bé que en un sentit força vague i genèric,
el terme fa fortuna fins entrats els anys vint, quan, en
la mateixa mesura que es dilueixen les condicions que n’havien
propiciat la difusió, va adquirint un sentit quasi
despectiu que l’identifica en exclusiva amb una escola literària
afectada i artificiosa. A desgrat d’un article lluminós
de Josep Pla del 1924, que el qualifica de «moviment
d’idees» i el relaciona amb els intents de Prat de
la Riba per fer viable «l’estatització de la
cultura catalana» tot «donant feina als intel·lectuals»
i poder «resoldre, en aquest camp, el problema de
l’Autoritat», el cert és que no serà
fins a partir dels seixanta quan, ja en mans dels historiadors
a tall d’eina taxonòmica, Noucentisme esdevé
progressivament sinònim de la singular conjunció
de política i cultura que es dóna en la Catalunya
de començaments del segle XX per obra de la burgesia
compromesa amb el catalanisme i de la intel·lectualitat
que accepta de col·laborar en el projecte de transformació
encapçalat per aquella.
A hores d’ara, d’acord amb una de les definicions més
esteses, és habitual d’entendre per Noucentisme la
ideologia que, aproximadament entre el 1906 —any, entre
altres efemèrides, de la Solidaritat Catalana— i
el 1923 —any del cop d’Estat de Primo de Rivera—, tipifica
les aspiracions hegemòniques dels nuclis més
actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos
en un pla ideal i, mitjançant la creació d’un
complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics,
formula models i projectes que, a més d’explicar
analògicament la realitat, contribueixen a establir
pautes de comportament social tendents a possibilitar la
viabilitat d’una acció reformista.
En el magma ideològic del Noucentisme concorren,
de manera prou indistinta, d’una banda, elements manllevats
dels trets reactius que, a l’Europa de finals del segle
xix, emergien en contra d’alguns dels grans principis configuradors
de la revolució industrial i burgesa encetada una
centúria abans; d’altra banda, hi ha també
una acusada presència de Leitmotive en part heretats
del regeneracionisme finisecular i degudament adaptats a
les conveniències d’una societat en vies d’industrialització.
Entre els primers, la reacció contra el liberalisme,
el materialisme i el positivisme, el romanticisme i el naturalisme,
també el laicisme, consistia a contraposar-hi una
exigència intervencionista en els afers públics,
un renovat espiritualisme i una emfasització de la
voluntat enfront del sotmetiment a la dada empírica,
una disciplina de grup cohesionat i una idealitat utopitzant,
també una acceptació de la religiositat i
d’un cert misticisme. Trets reactius, tots ells, que s’adeien
amb les limitacions i les disponibilitats d’una burgesia
tocatardana, com era la de Catalunya, delerosa de realitzar-hi
el seu projecte de reforma, tot exportant-lo també
a la societat espanyola, i alhora d’afermar-s’hi com a classe
hegemònica. Esbombar, com feia, l’anomenat «imperialisme»,
ultra l’avantatge d’esquivar així el terme incòmode
de «nacionalisme» i de no fer-se suspecta de
temptacions separatistes, li permetia legitimar el propòsit
intervencionista tot dreçant-lo com a tercera via
entre el laissez faire, laissez passer liberal i les col·lectivitzacions
propugnades pel socialisme revolucionari. L’exaltació
de l’arbitrarietat (o arbitrarisme) —sens dubte el terme
més polisèmic dels propagats per Ors— venia
a designar en el fons l’ètica justificadora de l’actitud
intervencionista o imperialista tant en qüestions socials
o polítiques com estètiques i culturals, o
sigui, una ètica basada en l’afirmació de
la voluntat com a correctiu subsidiari de les limitacions
imposades pel racionalisme burgès i pels condicionants
materials adversos a què aquest s’enfrontava.
A cavall d’aquests trets reactius i dels més pròpiament
regeneracionistes hi hauria els conceptes de classicisme
i de mediterranisme. Esgrimits d’antuvi per ideòlegs
de l’Action Française —homes del Midi que malden
per contrarestar l’apogeu material dels països del
Nord d’Europa, veritables impulsors del Romanticisme, amb
aquesta afirmació de meridionalitat espiritual—,
ambdós termes són referits també pel
Noucentisme, a tall de coartada històrica i paisatgística,
a un passat —el greco-romà— i a un espai —el Mediterrani—
hipostatitzats, pretès origen d’unes constants culturals
i caracteriològiques heretades també per la
nació catalana. Ponderar altrament la ciutat, i els
valors que hi anirien aparellats, com ara la no menys exaltada
civilitat (o civilisme), entesa aquella com a marc espaial
més idoni i abastable de les transformacions a operar,
i els tals valors com a resultats i alhora agents d’aquestes,
era apostar a favor de la desruralització —tant en
el sentit material com intel·lectual del terme— i,
doncs, s’inscrivia en el procés de regeneració
emprès per unes elits industrials i urbanes; com
també ho feia l’exalçament de l’«obra
ben feta», que volia validar, des d’una ètica
del treball, la necessària adequació del sistema
productiu als requeriments d’un mercat cada cop més
competitiu.
Aquest programa teòric es va forjant en sincrònica
i dialèctica correlació amb el desplegament
institucional del catalanisme polític a mesura que
aquest va assolint noves cotes de poder, en especial d’ençà
l’obtenció de la Mancomunitat (1914). I es va traduint
paral·lelament en una pràctica sobretot cultural
que, adreçada de manera prioritària a la requalificació
laboral de les capes altes i mitjanes de la societat, amb
vista a la transformació d’aquesta des de dalt, accentua
una dinàmica, en molts aspectes engegada ja pel Modernisme,
tendent a la professionalització dels intel·lectuals
i a l’afermament, entre àmplies capes de la petita
i mitjana burgesia, d’una consciència basada en l’autoestima
i en l’assumpció de la pròpia identitat. Entre
les fites més destacades d’aquest procés,
i pel que fa a les de major repercussió en el conreu
de la llengua i de la literatura en general, cal subratllar,
en l’àmbit de la política fundacional, l’Institut
d’Estudis Catalans (1907), l’Escola Catalana d’Art Dramàtic
(1913), la Biblioteca de Catalunya (1914) i l’Escola de
Bibliotecàries annexa (1915), amb la subsegüent
xarxa de Biblioteques Populars; en allò concernent
la modernització de l’idioma, hi ha la celebració
de I Congrés Internacional de la Llengua Catalana
(1906), seguit de la creació d’aquelles plataformes
que, com ara la Secció Filològica de l’IEC
(1912) o la càtedra per a Pompeu Fabra (1912), fan
possible des de l’autoritat institucional la codificació
de la llengua empresa per aquest, amb la promulgació
de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació
del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica
(1918) i, anys més tard, des d’una dinàmica
diferent per bé que en gran part deutora de la noucentista,
del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932); en
relació pròpiament amb l’activitat literària,
destaquen d’antuvi publicacions com ara Catalunya (1903-1905),
Mitjorn (1906-1907) i Empori (1907-1908), que, després
de realitzacions puntuals amb valor de manifest programàtic,
com el famós Almanach dels Noucentistes (1911), deixaran
pas a d’altres de molt més estables com puguin ser
La Revista (1915-1936), els Quaderns d’Estudi (1915-1924)
o el llampant magazin cosmopolita D’Ací i D’Allà
(1918-1936), sense oblidar altrament empreses editores com
ara la Societat Catalana d’Edicions (1910-1926) i, en especial,
l’Editorial Catalana (1917-1924), màxima expressió
de la política cultural del moviment en el camp de
la lletra impresa.
La literatura homologable com de noucentista no resulta
de l’aplicació dels principis de cap poètica,
entesa aquesta com a teoria interna de la literatura o com
a conjunt de codis normatius elaborats per una escola pròpiament
literària, sinó més aviat de la transposició
a l’àmbit de la creació literària —o
plàstica, en el cas de les arts— dels grans valors
ideològics i comportamentals configuradors del moviment
i alhora promoguts per aquest. D’acord amb aquest supòsit,
i partint de l’ampli ventall d’opcions literàries
existents llavors —moltes de les quals havia ajudat a introduir
amb major o menor fortuna el Modernisme—, és que
el Noucentisme procedeix a fer la seva tria. Tot afirmant
el potencial operatiu, pragmàtic, del llenguatge
literari, i fent-lo dependre a tall de requisits previs
de l’exemplaritat temàtica i de la perfecció
formal, el Noucentisme es busca uns precedents i apunta
a la consecució d’uns objectius determinats. Entre
aquells, fa seus els models elusivament al·lusius
del simbolisme primer, i del postsimbolisme després,
alhora que rebutja, per socialment estèrils, els
del parnassianisme i altres tendències merament esteticistes
del fin du siècle; dins el context català,
abraça amb tant d’entusiasme les propostes provinents
de l’anomenada escola mallorquina (Costa i Llobera, Joan
Alcover) com rebutja amb vehemència les originades
al recer de la poètica maragalliana, identificada
amb romanticisme, espontaneïtat i pathos interjeccional;
semblantment, i pel que fa a la narrativa, abjura de l’aportació
feta pel realisme naturalista (tan ben representada aquí
pels autors de la «narrativa rural» del Modernisme)
i tempteja la «deconstrucció» del gènere
en forma d’eventuals «antinovel·les»
(les fabulacions orsianes aparegudes al Glosari en foren
un bon exemple) o de relats breus (cas de L’abrandament,
1917, de Carles Soldevila); l’antimodel vindria aquí
donat per les novel·les de Narcís Oller de
manera tan inequívoca com, en tant que model, ho
fóra la prosa de Joaquim Ruyra. Els objectius llavors
perseguits per la poètica del Noucentisme, que no
pas per atzar rep el nom de «poètica arbitrària»,
són l’elaboració d’una literatura artificiosa,
tan idealitzada com indestriablement desrealitzada, propensa
abans a la ironia distanciada que no pas a la crítica
frontal, més indicativa en suma de la Catalunya a
què s’aspira des de les premisses del reformisme
burgès que no pas exponencial de les contradiccions
i les mancances que afecten la Catalunya del present; una
literatura, altrament, a través de la qual es pretén
operar, en paral·lel al procés de transformació
anhelat per al conjunt de la societat, la necessària
reforma de la llengua, de manera que els models cultes,
segons són codificats per Fabra, incideixin sobre
els registres més degradats del llenguatge col·loquial
fins a elevar-los a la categoria de l’estàndard proposat.
Aquestes exigències, que, si d’una banda, traeixen
clarament unes limitacions i, per l’altra, enclouen l’inevitable
component utopitzant propi de tot projecte de canvi en profunditat,
es reflecteixen igualment amb l’ambivalència del
clarobscur sobre el conjunt de la producció literària
noucentista i donen lloc a la convencionalment anomenada
«jerarquització de gèneres» que
s’hi produeix.
La poesia, emblemàticament representada per Jaume
Bofill i Mates (Guerau de Liost) i per Josep Carner, se
situa al capdamunt, ja que és vista com una extensió
del laboratori formal de l’idioma i com l’espai simbòlic
per excel·lència des d’on procedir a la creació
d’imatges vinculants; la segueixen en l’ordre de preferències,
i del subsegüent conreu sovintejat per part dels autors
noucentistes, l’assaig —la major part de vegades en forma
de «glosa» o article periodístic— i l’oratòria,
per causa del potencial suasori que els fóra inherent;
la novel·la, en canvi, llastada als ulls del noucentisme
per l’estigma del naturalisme i per una llengua entre dialectal
i deficitària, és menystinguda fins al punt
d’originar-se una remarcable cesura en la seva producció
durant el període comprès entre els inicis
de la segona dècada de segle i mitjan dels anys vint;
només el conte, d’extensió en tots sentits
sempre més manejable i de límits força
més mal·leables —reductibles segons com a
poesia o a assaig—, assegura per aquells anys la discreta
continuïtat del gènere narratiu (Alexandre Plana,
Ernest Martínez Ferrando); el teatre, encara, entacat
igualment a parer dels noucentistes per una tradició
primparada que oscil·la entre el populisme xaró
o l’èpica naturalista d’encuny renaixencista, i l’esteticisme
decadent o la denúncia social de filiació
modernista, mancat a més d’infrastructures, no pervindrà
a bo i més que a certes produccions inequívocament
etiquetables com d’«alta comèdia burgesa»
(Carles Soldevila, Millàs-Raurell).
In fieri.
|
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
|
