|
Barroc
Humanisme
Il·lustració
Modernisme
Neoclassicisme
Noucentisme
Renaixement
Renaixença
Romanticisme
|
Neoclassicisme
Moviment estètic europeu del Set-cents. Deriva,
en darrer terme, de l'academisme classicista cortesà,
que imperava a França al darrer terç del segle
XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el
camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia.
El segon element esdevingué dominant i féu
evolucionar el moviment de l'aparatós classicisme
imitatiu i estrictament reglamentat cap a un ornamentalisme
lleuger i epicuri o un didactisme amable. En una última
etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa
racionalista i rigorista, ideològicament oposada
a l'antic règim i els seus valors. Per això,
darrerament, la crítica tendeix a reservar el concepte
de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica
produïda en el marc de les idees il·luministes
o li·lustrades, fent-lo coincidir així, cronològicament
amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les
arts plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions
anteriors el terme més genèric de classicisme.
Els gèneres típics d’aquest corrent són
la tragèdia de tema clàssic, la comèdia
de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira
i la faula didàctica.
Als territoris dels Països Catalans
incorporats definitivament a l'estat espanyol fa una aparició
tardana (vers 1770), però l'emergència d'una
burgesia activa arran de la revolució agrària
i la dinamització comercial subsegüent a l'obertura
dels mercats colonials fa que cap a la darreria del segle
el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes
de l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic
i el col·laboracionisme intel·lectual en l'empresa
del despotisme il·lustrat, molts escriptors emigren
a la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament
en castellà, i encara més aviat unes obres
erudites i científiques que no pas pròpiament
literàries.
Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català,
sobretot poètica, bé que esporàdica
i, sovint, amb interferències de caràcter
rococó, o fins i tot amb reminiscències barroques:
Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions rosselloneses
d'imitació del classicisme francès no són
pròpiament neoclàssiques. La traducció
de la Zaïra de Voltaire per Sebastià Sabiuda
i l'aparició d'un grup relativament nombrós
de dramaturgs (Balanda i Sicart, Ribes, Ques, etc.) que
reflecteixen la influència del teatre clàssic
del grand siècle francès responen primordialment
a intencions de proselitisme religiós. En canvi,
a Menorca, integrada en l'estat anglès (que reconeix
l'oficialitat del dialecte local) i amb una considerable
prosperitat econòmica, una burgesia mercantil, modesta
però dinàmica, crea vers la mateixa època
(la primera tragèdia de Joan Ramis és de 1769)
un moviment neoclàssic centrat entorn de la Societat
de Cultura de Maó (1778-85), que es manifesta no
sols en el teatre, sinó també en la poesia:
els germans Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç
Albertí, entre d'altres.
Ara bé, als Països Catalans en general la reacció
enfront de la Revolució Francesa i la guerra napoleònica
provoquen un caos econòmic i polític, una
paralització cultural i, alhora, una radicalització
política, tant a la dreta com a l'esquerra, de la
literatura, que tendeix a utilitzar les tècniques
i les formes de la tradició popular amb finalitats
de propaganda.
El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el
1823 Altés i Gurena encara tradueix Voltaire). L'aparició
el 1823 d’El Europeo marca ja la irrupció, momentàniament
ajornada, del romanticisme.
In fieri.
|
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
|
