|
Barroc
Humanisme
Il·lustració
Modernisme
Neoclassicisme
Noucentisme
Renaixement
Renaixença
Romanticisme
|
Il·lustració
Valent-se de les armes d’un raonament assessorat per l’experiència,
la il·lustració europea (també anomenada
il·luminisme) partia d’uns postulats relativament
simples, com eren l’atac frontal contra el criteri d’autoritat,
l’especulació pura i qualsevol dogmatisme i rutina,
amb vista a assolir una nova societat més justa bastida
sobre normes naturals i viable per obra dels progressos
científics i tècnics.
El moviment, en evolucionar, no deixà de complicar-se
i fins de contradir-se en raó d’antinòmies
congènites. Per citar-ne de bàsiques: la irracionalitat
mateixa de la naturalesa, l’encaminament del dubte metòdic
vers l’escepticisme o com a mínim el relativisme,
l’encarament de l’egoisme pragmàtic contra l’altruisme
o les aspiracions a la justícia social, o la incompatiblitat
entre l’objectiu natural cosmopolita i el realisme nacional.
Que unes tals discordances es plantegessin més enllà
de les fronteres ja implica una major complexitat del fenomen
als Països Catalans, on s’agreujaria per l’addició
d’una constant pertorbadora: la llengua del país
hi era progressivament foragitada com a vehicle de l’expressió
escrita. Amb el problema de la llengua sempre existent,
la situació es presentava, aquí, d’antuvi,
com la definia sentenciosament i esquemàtica un Antoni
de Capmany jove: «El segle passat [el XVII] fou l’edat
de la imaginació: hi floriren els poetes i els prejudicis;
el nostre és el de la raó». Una postura
efectivament aplicada, com ho demostren els mots clau que
suren als textos il·lustrats: en una posició
privilegiada, al costat de «natura» o «raó»,
les paraules «útil», «utilitat»
justificaven una teoria inicialment sincera i despresa,
combinada, però, amb unes deduccions pràctiques
principalment materialistes (com la resposta beneficiosa
a la burocràcia centralitzadora o el manteniment
del mercat americà castellanoparlant pels llibreters
i impressors catalans).
En aquest context, el conjunt del material ideològic
explica que les opcions més freqüents i fecundes
es decantessin cap a les branques no literàries:
acadèmies científiques o mèdiques,
amb la Junta de Comerç barcelonina, aplegaven els
grups verament il·lustrats, encapçalats per
homes de prestigi europeu (Andreu Piquer, Salvà i
Campillo, Martí i Franquès), reforçats
per tertúlies o cenacles d’estrats socials progressistes,
lectors de llibres estrangers (sobretot francesos i molts
d’ells prohibits.
Enmig d’aquestes activitats científiques, la història
(mai no perfectament deslligada de la polèmica història
eclesiàstica) se situà en un lloc privilegiat
i desmarcat alhora. Pertanyia a l’esperit del segle en tant
que renovadora i crítica, i fou representada per
un estol brillant, seguint la iniciació metodològica
del valencià Jacint Segura (1736), i represa, al
Principat, per l’impuls del bisbe Ascensi Sales. En castellà
o en llatí, aquesta escola històrica havia
d’influir al seu torn molt pregonament sobre la literatura
i la política del país. Quant a les lletres
pures, la nova mentalitat considerava en efecte que l’obra
havia de ser útil o no ser. En derivava un menyspreu
raonat de la lírica gratuïta; i la màxima
consideració era obtinguda (amb els ja esmentats
d’història o de polèmica religiosa) pels textos
de moral o de pedagogia, cosa que explica l’èxit
de la novel·la de l’alacantí P. Montengon
Eusebio, hereu cristià de l’Émile de Rousseau.
Si la utilitat es considerava segons l’efecte obtingut
o la difusió desitjada, el castellà fornia
el vehicle d’expressió literària. Si es valorava
millor el prestigi, la funció era compartida amb
el llatí, fins al 1770 almenys: quan la il·lustració,
hereva de lluites anteriors dels «moderns» contra
els «antics», féu triomfar arreu les
llengües vulgars. D’aquí la dificultat d’acceptar
plenament la qualitat d’il·lustrats atribuïda
a crítics i erudits com Gregori Mayans o Josep Finestres,
tan aferrats al passat i al seu símbol, el llatí.
Tot el que precedeix menaria a la conclusió òbvia
que no existí literatura il·lustrada en llengua
catalana, com també a l’evidència de la mediocritat
d’una escriptura en llengües manllevades. Amb tot,
de la complexitat dels factors se’n deduiran unes matisacions
obligades: la realitat divergí de la pura aplicació
del bloc doctrinal en algun punt capital. Bastida en part
amb el fervor del jansenisme didàctic, alimentada
pel nacionalime necessari a l’episcopalisme i el regalisme
de moda (recuperats a l’espanyolisme en bona part, però
no definitivament), la doctrina bàsica, recolzada
de primer sobre un fred realisme historicocientífic,
fou aviat sapada i desviada per un subconscient col·lectiu
encara vibrant de la lluita civil i la desfeta de 1714;
i es metamorfosejà progressivament en afanys preromàntics.
Comencà afavorint estudis erudits sobe la gènesi
i el desenvolupament de la llengua (un dels objectius de
l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona), en passarà
a les apologies (I. Ferrera) i conduirà a les polèmiques
i les exaltacions de final de segle (J. P. Ballot, I. Torres
Amat). Amb aquest itinerari, el problema de la llengua quedava
plantejat analíticament (en realitat sentimentalment)
quant a la literatura pròpiament dita.
Restarien naturalment exclosos de la vitalitat renovadora
de la il·lustració: tant els vestigis del
barroc, per raó de la seva irracionalitat, com l’academicisme
i el neoclassicisme, per massa tenallats al passat i a les
regles, i tots ells pel seu pecat de gratuïtat. Unes
consideracions contextuals hauran de mitigar aquí
també l’afirmació. De fet, nosaltres estimem
en les obres assenyalades de l’època —rarament reeixides
(Menorca)— menys el valor intrínsec que la consideració
que els autors atorgaven a la llengua, quan continuaven
considerant-la digna de la seva ambició i els seus
esforços. Una valoració paral·lela
de llenguatges vulgars havia estat percebuda a d’altres
països, amb un plantejament lingüístic
diferent, i més per esnobisme que no per una convicció
profunda i raonada. Al Rosselló l’utilitarisme afavorí
finalment la imposició jacobina del francès.
Com la del castellà a la resta dels Països Catalans,
la literatura de l’Il·luminisme va adoptar sovint
solucions estètiques híbrides, amb predomini
de les formes neoclàssiques o preromàntiques.
Les mostres d’aquesta literatura en català, però,
són escasses i aïllades.
Deixant de banda la literatura «culta», roman
el conjunt dels gèneres populars com a portaveus
més qualificats del temps. En prosa: el teatre jocós
i satíric (entremesos) i, més que tot, els
textos (la majoria inèdits) redactats per no professionals:
epistolaris, narracions privades, dietaris reflecteixen
la mentalitat de l’època, encara que n’ocupi un primer
rengle el Calaix de sastre, l’autor del qual, el baró
de Maldà, se situava al pol oposat dels il·lustrats.
La poesia popular, sobretot, espontània i multiforme,
conferí a la literatura del segle xviii uns títols
de noblesa de vegades superiors als assolits per les temptatives
cultes. Aquí també sense nexes gaire estrets
amb la il·lustració: aquells només
que li reconeixerien el fet de desenvolupar-se sota els
signes de «natura» i de «llibertat»,
amb independència de normes acadèmiques i
mantenint contra tot obstacle l’associament legítim
amb la llengua del poble.
In fieri.
|
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
|
