|
Barroc
Humanisme
Il·lustració
Modernisme
Neoclassicisme
Noucentisme
Renaixement
Renaixença
Romanticisme
|
Humanisme
Terme derivat del qualificatiu humanista,
que en l’argot universitari dels segles XV-XVI designava
el professor dels studia humanitatis, és a
dir l’expert en gramàtica, retòrica, poètica,
història i filosofia moral.
Actualment el terme humanisme es pot utilitzar en sentit
restrictiu per referir-se a l’activitat filològica
dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels
segles XV i XVI que solien treballar o en un entorn universitari
o com a preceptors en corts aristocràtiques o al
redòs de la impremta, la nova revolució mediàtica
(és l’accepció que defensen Francisco Rico
o Lola Badia); però en un sentit més general
el terme s’utilitza per referir-se al moviment cultural
i intel·lectual que deixà empremtes també
en el món dels estudis bíblics, el pensament
polític, l’art, la ciència, la filosofia i
la literatura en llengües vernacles (és l’accepció
que defensen Miquel Batllori o Jill Kraye). Premsa tipogràfica,
s. XVII
Tradicionalment en el nostre àmbit el terme humanisme
s’ha utilitzat en aquest segon sentit per caracteritzar
la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova
situació sociopolítica i religiosa de les
dues darreres dècades del segle XIV i de la primera
meitat del segle XV, durant els regnats de Joan I, Martí
l’Humà i Alfons el Magnànim, i de les constants
relacions que s’establiren amb els ducats catalans d’Atenes
i Neopàtria i amb el regne de Nàpols. Aquest
conjunt de factors haurien propiciat un interès més
intens i més ampli per la cultura grecollatina que
no pas el representat per la pervivència medieval
de les lletres humanes (litterae humaniores) i haurien caracteritzat
una nova època cultural que, tot i no significar
una ruptura total amb l’edat mitjana, hi introduïa
atractives novetats.
Del nou interès pel món clàssic en
derivarien la influència de Ciceró en la prosa
llatinitzant de caràcter jurídic i administratiu
que emergia de la Cancelleria reial, el conjunt de traduccions
al català de clàssics com Tucídides,
Plutarc, Aristòtil, Isop, Virgili, Horaci, Lucà,
Ovidi o Sèneca i, per damunt de tot, l’obra de dos
autors originals, situats als dos extrems del període,
el català Bernat Metge i el valencià Joan
Roís de Corella. De fet, en Bernat Metge conflueixen
tots tres aspectes i el seu diàleg Lo somni ha estat
considerat la millor obra de l’humanisme en català
per Antoni Rubió i Lluch, Lluís Nicolau d’Òlwer,
Jaume Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer
i Miquel Batllori, que han analitzat des d’aquesta òptica
l’humanisme català.
Tanmateix, d’altres estudiosos han matisat el caràcter
humanístic de l’obra de Bernat Metge i d’aquest conjunt
de traduccions al català de textos clàssics,
fetes amb mitjans tècnics rudimentaris, sense superar
les dificultats que els plantejava el llatí dels
clàssics i amb un quadre d’errors i simplificacions
notable. Des d’aquesta òptica, que és la que
defensen Francisco Rico o Lola Badia, caldria considerar
tots aquests textos dins de la literatura catalana medieval
i reservar el terme humanisme per a la producció
llatina dels experts en filologia clàssica.
En aquest sentit, l’humanisme català s’iniciaria
a la segona meitat del segle XV i s’estendria durant tot
el segle XVI. Jeroni Pau, jurista a la cancelleria apostòlica,
historiador de les antiguitats romanes i autor d’epístoles
retoricades i de poesies influïdes per Marcial i Prudenci,
en seria un dels pioners. L’interès per la reconstrucció
i l’estudi de la civilització clàssica també
són en la base del Llibre de les grandeses de Tarragona
(1573) de Lluís Pons d’Icart i dels Diálogos
de medallas, inscripciones y otras antigüedades d’Antoni
Agustí, descripció de les monedes, inscripcions
i vestigis arquitectònics de la civilització
romana a Itàlia, la Gàl·lia, el nord
d’Àfrica i Hispània realitzada amb una erudició,
un rigor i un sentit crític fins aleshores desconeguts
en el nostre àmbit.
Un altre aspecte essencial de l’humanisme i dels studia
humanitatis, la potenciació d’un llatí ric
i elegant, que imita el dels autors clàssics i elimina
les paraules i expressions corruptes del llatí vulgar,
genera tractats com el Magnum de pronominibus, obra de Joan
Ramon Ferrer, redactada, a imitació de Valla, a la
segona meitat del XV. El 1475 s’editaren a Barcelona els
Rudimenta grammatices de Niccolò Perotti, amb un
pròleg on es considera que el manual farà
canviar la rusticitat catalana per la cultura i l’elegància
clàssiques, però a l’àmbit català
la línia dominant de la llatinitat cinccentista arriba
a través de l’humanista sevillà Elio Antonio
de Nebrija, amb les Introductiones latinae, i de l’humanista
neerlandès Desideri Erasme, amb la Sintaxi i els
Col·loquis.
D’altra banda, la pléiade d’intel·lectuals
que exerciren la docència d’humanitats a la Universitat
de València —Joan Àngel i Gonzàlez,
Francesc Dassió, Joan Navarro, Joan Salaya, Andreu
Sempere, Pere Joan Nunyes o Joan Lorenzo Palmireno— contribuïren
a la difusió de la poètica i la retòrica
clàssiques amb tractats teòrics i amb exercicis
literaris i difongueren l’obra i el pensament de Joan Lluís
Vives, l’humanista valencià resident al centre d’Europa.
In fieri.
|
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
Nou
Diccionari 62 de la Literatura Catalana
|
