Barroc

Humanisme

Il·lustració

Modernisme

Neoclassicisme

Noucentisme

Renaixement

Renaixença

Romanticisme

Moviment europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al XVIII. Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement: la confiada admiració pels antics i l’optimisme racionalista. A l’anterior percaça d’arquetipus s’oposà el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme (la força serà preferida a la bellesa) i d’un naturalisme sense naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una importància cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d’una manera deliberada a l’explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, sense témer de caure en l’artifici.

A la Península Ibèrica la decadència econòmica iniciada a la mort de Felip II, el replegament i l’aïllament interns i la fidelitat a la contrareforma són factors que ajuden a entendre l’esclat especial del barroc castellà, que exasperà, recarregà o subtilitzà les tècniques estilístiques i sintàctiques del vocabulari, la retòrica i la composició literàries, i incidí en les cultures veïnes. Les circumstàncies que comportaren l’aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

De fet, les primeres manifestacions pròpiament barroques (figures anteriors com Joan Timoneda o Joan Pujol poden considerar-se com uns inicials símptomes literaris de la contrareforma) no es produïren fins a començament del segle xvii i es prolongaren durant tot el XVIII, aleshores ja amb elements d’estètica rococó. En general, la influència dels principals temes i autors castellans (Luis de Góngora, Calderón de la Barca, Baltasar Gracián) es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre, i també en la predicació, en els certàmens poètics de l’època i fins i tot en els gèneres populars. Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc Vicent Garcia, que gaudí d’un gran prestigi posterior; tanmateix, el moment culminant pot situar-se durant la Guerra dels Segadors, quan hi hagué intents ja conscients de renovar i revitalitzar la cultura catalana; s’ha de destacar sobretot l’obra poètica i dramàtica de Francesc Fontanella. Altres figures del barroc català foren Pere Jacint Morlà i Josep Blanch, també de mitjan segle XVII; Josep Romaguera, entre els segles xvii i XVIII, i Agustí Eura i Francesc Tagell, de la primera meitat del segle XVIII. Posteriorment, les últimes formes barroques van ser esbandides per la il·lustració, amb el seu racionalisme, i pel romanticisme i la seva càrrega passional.

Les reivindicacions del barroc produïdes el segle XX (per exemple, la valoració que T. S. Eliot féu dels metafísics anglesos, o l’interès de la generació castellana del 27) tingué com a conseqüència algun intent conscient i paral·lel de reconsideració del barroc català, més concretament de la figura de Francesc Vicent Garcia, visible en l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, més tard, en alguna composició de Josep Palau i Fabre. La reedició de Fontanella s’ha reflectit, també, en alguna poesia de Pere Gimferrer.

In fieri.

Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana

Diccionari Multilingüe en 10 idiomes

Diccionari Bàsic de la Llengua Catalana + CD

Vuit segles de Poesia Catalana

La Carlota visita Londres
de Mayhew, Jame

HARRY POTTER
en Català
de Rowling, Joanne K.